Arxiu d'etiquetes: Francisco Vas

Das Rheingold al Liceu

El passat dijous, 25 d’abril, vaig tenir l’oportunitat de veure, per primera vegada a la meva vida, Das Rheingold, la primera de les quatre òperes de la tetralogia wagneriana que el Liceu presentarà durant les properes temporades. En aquest cas, a diferència d’altres òperes vistes i/o ressenyades, se’m va difícil de valorar-la amb l’actitud crítica adient, perquè, si bé amb moltes de les òperes que vaig veient quan assisteixo al Liceu sempre porto l’obra estudiada, perquè la tinc molt escoltada i apresa, amb Das Rheingold vaig anar-hi pràcticament a cegues. Poques setmanes abans vaig comprar-me’n un cd que he anat escoltant, de manera que la música no m’era del tot estranya, però l’argument sí que m’era força desconegut (salvant la lectura d’algun resum argumental), com també els requeriments vocals de cada un dels cantants. Així, doncs, se’m fa difícil de valorar si van fer-ho bé o no. Sí que puc, però, opinar sobre el que va semblar-me l’espectacle en general, la posada en escena, el vestuari, la música.

Respecte de la producció de Robert Carsen (provinent de Colònia) val a dir que va semblar-me molt elegant, senzilla i efectiva. Els tres espais dramàtics van ser suggerits amb pocs recursos i amb una il·luminació encertada, creant l’atmosfera ideal per a cada un d’ells. El vestuari també va semblar-me molt bonic i senzill. La primera escena, amb el preludi orquestral, va semblar-me d’un potent simbolisme, amb una clara voluntat ecologista molt ben aconseguida. Es veia el que se suposava que era el riu ple de tota la merda que els humans hi aboquem, mentre tota una colla de persones passava caminant pel seu costat, al ritme de la música cada vegada més enèrgica, i anaven llençant-hi mocadors i altres tipus de brossa. Convé de dir que aquesta és una producció contemporània. No ha de sorprendre, doncs, de veure-hi aquesta primera escena, amb les filles del Rin brutes fins dalt de tota la merda humana; o bé totes les grues i tot els elements constructius propis d’una obra durant l’escena ambientada a l’espai dels déus. L’escena ambientada al Nibelheim era d’una simplicitat escenogràfica i d’una bellesa escènica molt atractiva, aconseguida bàsicament a base d’una il·luminació tenebrosa i angoixant.

Respecte dels intèrprets, he de dir que, en general, tots van agradar-me, tot i que al meu entendre algun d’ells va destacar per sobre de la resta. Pel seu cant imponent i rotund, i la seva innegable presència escènica, el Wotan d’Alan Held va commoure’m especialment, com també el Loge de Francisco Vas, un cantant amb versatilitat, musicalitat i bones dots interpretatives. L’Alberich d’Oleg Bryjak o els dos gegants pencaires, a càrrec de Friedemann Röhlig (Fasolt) i Bjarni Thor Kristinsson (Fafner), també van agradar-me molt, perquè al meu modest entendre cantaven amb la necessària potència de veu. Per contra, Ralf Lukas (Donner) i Willem van der Heyden (Froh) van semblar-me més mediocres, no tant pel fet que tampoc tenen un paper veritablement rellevant, sinó sobretot perquè no van aconseguir commoure’m amb el seu cant, que va ser senzillament correcte. Respecte del repartiment femení, he de dir que totes elles van agradar-me molt, especialment Nadine Weissmann (Erda) i les tres filles del Rin (Eva Oltivanyi, María Hinojosa i Inés Moraleda). Pel que fa a la direcció musical, a càrrec de Josep Pons, i sense tenir massa referències prèvies, he de dir que va semblar-ne correcta i encertada, amb una orquestra ben embastada i totalment a l’alçada durant les més de dues hores de música sense interrupcions. En cap moment no va defallir la tensió musical i, malgrat algun ensurt puntual amb el vent metall, tot plegat va sonar molt digne.Per cert, no voldria acabar sense fer esment a l’última escena de l’òpera, amb els déus brindant amb cava, vestits de gala, envoltats de canelobres, i penetrant lleugerament al Valhalla a través d’una bellíssima cortina de neu, que queia amb la flonjor i la delicadesa pròpies de la bellesa de la música de Wagner. No tinc pudor en afirmar que amb aquesta escena el pèl se’m va eriçar. Sense cap mena de dubte, va ser una funció per a recordar.

Gerard Guerra i Ribó

27 d’abril del 2013


Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Anuncis